Castell de Voltregà
Tornem a organitzar la caminada a
l’entorn del Castell de Voltregà, aquest any seguint la descripció del sender. Des
de que el sender es va inaugurar hem comprovat que la senyalització de senders
és una bona eina per seguir camins i també per mantenir-los.
El Sender de Voltregà està situat
a ponent de la Plana de Vic i és un dels llocs més atractius per contemplar-la,
una balconada ben ubicada on podem observar detingudament tots i cadascun del
pobles que l’han anat configurant al llarg dels temps. El paisatge, les carenes
que envolten la Plana des de Milany fins el Montseny, és presenten davant dels
ulls amb tota la seva esplendor. Veiem fondre’s Congost avall, les Cingleres que
emmarquen el ponent, fins a perdre-les rere el castell de Centelles.
El Ter que tomba el seu curs cap
a llevant, ben bé als peus del Santuari de la Gleva, ens mostra els meandres
que el van escorrent lentament entre les Guilleries, per la vall de Sau i de
Susqueda, cap a la platja de l’Estertit. La boira, sovint enganxada a la Plana,
una bona part dels dies d’hivern, també dibuixa i desdibuixa el paisatge de mil
i una maneres originals, fins a amagar-la sovint, aquells dies assolellats i
quiets, en un mar de cotó fluix que convida a estirar-s’hi.
La història del castells està
estretament lligada a la nostra història com a poble, i encara que a penes en
quedin quatre pedres, ens parlen, juntament amb el romànic, de la evolució que
ens ha anat marcant el caràcter, la nostra manera de ser com a persones i com a
país.
El Sender de Voltregà no ha
sofert cap variació des del seu projecte inicial, surt de Sant Hipòlit per un
camí que s’enfila a la carena de Sobremunt per el grau de Serratosa i que era
una antiquíssima via de comunicació cap el Lluçanès. Un cop a dalt es decanta
cap a Sant Martí Xic, església del castell de Voltregà, el punt més cap al sud
de la serra, on pengen les cingleres que s’enfonsen cap a la Plana.
Allà el camí ens baixarà cap a la
riera del Sorreigs, topònim ibèric que sembla pugui venir de sorra, i del qual,
segons proposa l’Anton Carrera en un conte basat en el curs d’aquesta riera,
podria haver-se anomenat Sorreit, i que, diu ell, quan demanes el nom de la
riera al pagesos de l’entorn, pronuncien: Sorreit. Bé l’evolució dels topònims
és molt llarga i dona per a molts contes i en aquesta raconada n’hi ha prou de
llegendes. El camí un cop passat la riera ens enfila a santa Perpètua, i pel
solell de Forat baixem una altra cop a la Plana, on vorejant turons i camps de
Conreu, passarem per Santa Cecília, pel Santuari de la Gleva, per retornar al
nostre punt d’inici. I si hem mirat, amb l’esperit ple de bellesa, de paisatge
i d’història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada